Les 10 Ermites

Ritual d’iniciació per l’Abel Morell i l’Adrià Masó

En Sergi Banyuls (el nostre sherpa) i l’Albert Rossell ja havíem fet dos cops les 10 ermites, un cop amb bici i l’altre a peu. Vam decidir exercir de sacerdots per iniciar a un nous integrants al món de les ermites. Les ermites són llocs molt nostres, un territori on es reparteixen òsties i s’ha de tenir molta fe si vols arribar viu, a més feia anys que ens hi havíem perdut... El bateig de les ermites era per l’Abel Morell, però al darrera ja portava molts km amb la bici. L’altre integrant ja iniciat al ritual del “canutisme” era l’Adrià Masó però s’havia de veure com es movia sobre la seva nova companya, l’andorrana Començal, a més s’havia d’adaptar al món del Tubeless, un món on només hi entren els més especialistes. (pobre nanu, el dia que rebenti jo no vull saber-ne res).

El nostre guia, Banyuls ens va preparar una ruta al revés vam començar per Castanyet, Sta. Bàrbara després ens esperava baixada a Sta. Creu d’Horta, al Padró on vam dinar, a la baixada cap a Santa Maria de Vellors vam tenir problemes per seguir als endureros Morell i Masó.

A partir d’aquí van sortir els primers síndromes de canutisme: pupil.les dilatades, mirada perduda, galtes vermelles, casc tort, poca presència, rostre desencaixat, poca integritat, somriures buits, pixades fora de test, tot obra de’n Masó que li mancava aigua, no va tenir cap vergonya de mostrar tots aquests síntomes a davant del nostre patrimoni , Sant Miquel de Cladells, és tractava d’un subjecte armat amb una bici que li tiraven més les cames que el cervell, ja ens havia escurat d’aigua als integrants del grup i pretenia aconseguir-ne com fos, va ser el seu calvari particular. La sequera dels rius i de les fonts va ser el detonant, no teníem aigua des del Padró (on vam anar a pidolar al Subirà), l’incombustible Morell ens va haver de salvar la pell, resulta que a part d’anar sobrat tenia un bidó carregat d’aigua a l’esquena quan la resta del grup feia temps que tirava amb saliva, nosaltres érem reticents a abusar d’un “cadell” de 17 anys, per orgull no ens podia salvar la pell!!

Però en Masó que la integritat la va deixar estassada a l’arbre mil·lenari i a sobre li va passar pel damunt, sense cap vergonya li va fotre tragu, evidentment un cop trencat el tabú en Banyuls i un servidor vam haver de beure, va ser un cop molt baix per la nostra moral, jo abans ja havia saltat una casa abandonada per xarrupar gotes d’una aixeta. La continuació del recorregut ja va ser molt més senzilla, Sauleda, St. Pere Cercada, Farners i per problemes tècnics l’Abel Morell va haver de cremar tots els kers pujant a Argimon, perquè la roda de darrera li perdia aire, va trencar cronòmetres i portava 60 km a sobre, la resta vam arribar més tard, l’Abel va tenir temps d’assistir a la missa, va convèncer al capellà de no seguir el salivat i van discutir sobre el dogma de fe, llavors vam arribar els altres tres (per sort en aquelles èpoques no hi havia Strava, sinó s’hagues emportat la corona). En conclusió va ser un ritual iniciàtic superat a la perfecció amb 7 hores i escax de pedalar i a partir d’aquí en Masó no ha parat, quan llegiu aquest text penseu que en Masó està fent el Sucre o fent manteniment a l’Ermita d’Argimon, no el busqueu a casa seu!. Descansi en pau.

Albert Rossell