Us deixem un tastet del Camí de Cavalls i de les nostres aventures d’humans ansiosos de km i de conèixer món.
Després de comprar els bitllets pel vaixell amb un parell de mesos d’antelació, el gran dia va arribar, ja érem 26 de Juny, i aquella nit començava la nostra gran aventura: La volta a Menorca resseguint la ruta del camí de cavalls. Tres components del grup estàven mínimament preparats, en Masó com sempre venia sense entrenament previ, per ell no és problema el patiment ni el llarg quilometratge.
PD: És molt aconsellable fer el Ricard Polls i comprar coses amb previsió i antelació, fent servir el carnet jove. Anar i tornar a Menorca amb ferri ens va costar només 50 euros.
Després de carregar les nostres bicis amb les alforges, el nou campingas (última adquisició de l’equip), roba menjar i quatre coses més.
S’ha de dir que cada cop optimitzem més el material que portem, i cada cop alleugerim més l’equipatge. Tendes de carbonu, fogonet que ocupa només 5 cm, el cassó que serveix de recipient i va sense nansa (es va trencar a l’interrail..), bombones de gas molt més comprimides, alguns sense sac.. Tot fa que amb molt poc material podem fer molts quilòmetres. És una apreciació important, perquè fa 8 anys en les primeres sortides per només una nit portàvem la vida a sobre, jerseis de cotó, TV petites, una tenda per barba, sacs de plom, més mudes que dies passàvem...
La ruta estava prevista fer-la en tres dies, sortint de Maó i anant al nord i així la vam fer, però no vam poder seguir tot el recorregut del camí de cavalls per la seva dificultat.
Dia 1:
Dimecres 26 de Juny
Vam posar rumb a l’estació de Sils, on havíem d’agafar el tren que ens portava a Barcelona; tot eren nervis per saber si la RENFE seria puntual, si el vaixell sortiria, o qualsevol cosa… Un cop vam ser a Gràcia, vam passejar les nostres bicis pel centre de Barcelona passant per el Passeig de Gràcia i per la Rambla, la gent ens mirava com si fóssim beneits. Finalment vam arribar al port, on ens van indicar on havíem d’anar i que no hi havia cap problema per carregar les bicis a bord.
El dia 1 ja comença el dimecres, bàsicament perquè no vam poder dormir ni un minut. Els molt sonats i antiecològics de Transmediterrània, tenen per costum deixar l’aire condicionat obert a tall de boig les 24 hores del dia; nosaltres no ens ho esperàvem, vam deixar tota la roba d’abrigar amb les bicis al pàrquing. Total, anàvem amb calça curta i màniga curta per dins d’un vaixell que semblava el pol nord en ple estiu, perquè llavors ens queixem de l’afecte hivernacle, del forat de al capa d’Ozó i defensem projectes com la MAT amb torres d’alta tensió.
El moment més crític de la nit va ser quan l’Albert i en Ricard es van despertar una mica blaus de la fred que feia, es van trobar fent un passeig nocturn pel vaixell i van anar a dormir al bar. Pels que voleu fer la ruta, només pujar aneu directament a les sales d’estar o als bars, on hi ha sofàs i la gent hi dorm amb sacs i màrfegues si cal.
En aquell moment no sabíem on posar-nos, fins i tot vam estar a punt d’arrancar les cortines per poder abrigar-nos! Vam decidir anar a buscar el Masó i en Morell, però no els vam trobar, vam pensar que de la fred que feia, havien decidit tirar-se al mar.
A les sis de la matinada, després d’haver fet de poliçons en els passadissos dels rics que tenien camerino i s’hi desprenia una mica de calor, vam trobar aquell parell sota unes mantes, que en Masó havia adquirit en una crisi de fred, l’havia tret dels armaris de Transmediterrània, s’ha de dir que la manta en aquell moment valia el seu pes en or i que per nosaltres en Masó passava a ser el “Boss”.
Dia 2:
Dijous 27 de Juny
Per fi baixem del vaixell i pugem a la bici! Primer hem d’anar a buscar aigua, vam preguntar a la gent que hi havia pel port, però pintaven no bastos sinó bastíssims. Es veu que a l’illa no n’abunda gens i que demanar una font és com demanar una aigua al Mc Donalds. Per tant, si algú està interessat a fer el camí de cavalls sobretot ha d’entrenar salivera els dies anteriors i anar carregat d’aigua. Els pobles que ens trobem són llunyans uns dels altres i amb desnivells acomulats en pocs metres impressionants, molt poc ciclables.
Tot i això el primer dia va ser el de marchendaising i de venda del producte, foto per aquí i video per allà, ara una foto artística, ara un#instamoment ara un wathsapp tontu.
Però els nostres viatges mai solen ser de pur turisme, sinó de pur canutisme, no sabíem que el que vindria en els propers dies (però ho podíem intuir), ens esperaven cales incomunicades, verges, sense aigua ni covertura i amb desnivell, MOLT desnivell.
El recorregut del primer dia va ser planer, nosaltres encetàvem els camins, netejant totes les tranyines que hi havia al camí. Aquest estava molt ben indicat i net (es veu que les brigades de cada poble el netegen). Les vistes magnífiques però els camins començaven a ser poc ciclables, desnivells picats i la bici a l’esquena o al costat.
Aquesta nit vam acampar a Cala Cavalleries, una platja on es veu que t’havies d’empastifar de fang si volies demostrar que havies estat a Menorca. Vam poder disfrutar d’una posta de sol molt maca i vam acomiadar el dia amb una ferrinada, tots a dormir per preparar-nos per passar un dels dies més durs de deshidratació.
Dia 3:
Divendres 28 de Juny
El dia més dur, no sabíem que l’aigua del dia anterior agafada en unes dutxes d’una piscina d’un veïnat (a la costa de les illes només hi ha veintats, els pobles són a l’interior) l’aigua la vam agafar a les 14:00 ens havia de durar per fer el berenar, bullir el sopar, barrejar-la amb la “droga”, beure durant les pedalades i passar el matí fins les 15:00, tot això sense nosaltres saber-ho, i vam fer curtíssim. Tots portàvem uns 3.5 litres d’aigua però en Masó en portava menys.
Cap a les dues del migdia vam tenir moments de crisi, el camí es feia etern i no teníem saliva, l’orina groga demostrava els síndromes de deshidratació i sumat amb l’ ingestió de galetes Patrik (equivalent a les Principe però a preu competitiu) creava verdaders taps a l’esòfag que feien difícil la respiració i encara més el pedalar. En Masó mirava descaradament els bidons dels companys, ell feia unes tres hores que s’havia polit l’aigua (pobre nanu, la meitat de la seva va servir per bullir el sopar..) Ens vam discutir per gotes fins que vam decidir canviar de rumb, abandonar un tros del camí de cavalls que el nord de l’illa recordava descaradament el paisatge lunar, cràters, pedres volcàniques, terra vermella, poca vegetació i molt desnivell, la bici només servia de “veracreu” per arrossegar i per demostrar el perquè portàvem maillot i no samarreta d’skyrunners.
Al agafar la carretera asfaltada vam trobar abeuradors per les vaques, on l’aigua tot i ser calenta i marró entrava perfecte, de moment encara no ha tingut conseqüències. Al agafar l’asfalt vam presentar-nos a Maó amb un moment, vam poder dinar i recuperar forces, on finsitot en el sobretaula es va parlar d’un possible abandó del dur recorregut!! (no direm noms).
La tarda va ser més senzilla, el km per hora continuava sent caríssim, a ritme d’anar gairebé a peu com havia passat ja durant el matí. El terreny molt pedregós, pedres que sobresortien uns 30cm durant tot el recorregut, es continuava fent gairebé impossible pedalar en aquell terreny que feia que les punxades d’en Ricard s’incrementessin. El camí era molt més planer com tot el sud de l’illa.
Les vistes continuaven sent immillorables i ja frisàvem per acampar, vam poder-ho fer a una caleta verge, on hi havia gent fent una festeta d’aquelles d’Estrella Damm però sense barrets de palla, allà vam fer un bany i ferrinada.
Cal dir que després de fer el sopar i un cop tots estàvem encaixats dins les tendes (ja és fa impossible sortir) va venir un quissu fent l’agost, va llepar el cassó d’en Masó i el cassó de cuinar de grup que no estaven nets, i al matí va quedar una pasteta que ni un litre de Fairy ho feia net i el nostre sabó de cos amb aigua de mar encara menys.
Dia 4:
Dissabte 29 de Juny
Era el penúltim dia i ens havíem de presentar molt prop de Maó per poder marxar el diumenge al matí. El camí continuava sent molt dur, amb alforges encara molt més, continuaven les pedres angulades, les rebentades de coberta d’en Ricar les trencades de cadena de l’Albert, el canvi ja se li havia fet malbé el dia anterior i el grup li va censurar tocar el tercer plat i part del segon. Les nostres reparacions les feia el nostre assistent en carretera Morell Bikes.
La ruta s’estava fent llarga i vam decidir optar per disfrutar d’alguna cala, fer Go Pro i llavors agafar asfalt i manta fins a Maó.
Les dificultats físiques van arribar amb en Ricard, el dolor del genoll sobrecarregat va fer difícil arribar a Maó. Vam poder dormir prop de Maó, fent una ferrinada indecent, de les pitjors que hem fet mai a la vida, que no ho permeten els estatus de l’acampador. Vam “acampar” en un terreny dur, on les piquetes no es clavaven, prop de la carretera, sobre de pedres, mosquits pel voltant, i la tenda aguantada amb pedrots (sort que no va fer vent); Això si, tots vam anar a dormir nets i polits, uns dutxats amb aigua dolça!! de la font i d’altres amb sabó i aigua salada!
El confort de la ciutat va fer canviar el caràcter a tots els quatre components del grup i l’endemà tot va ser molt més senzill.
#Transmediterràniament
Ningú ens va treure la nostra bullida de “Juan Palomo” dins del Transmediterrània, tot i que ens van acompanyar els de seguretat per l’avís d’una passatgera, havia alertat de la presència d’individus barbuts amb un encenedor i carregats de gas, per ella presumptes terroristes maquinant un atemptat, més atemptat era però pagar 12 euros per un plat.
Vídeo de la volta:
