Diari d'un InterRail

Com que hi ha força gent que ens ha demanat que expliquéssim l’experiència d’InteRrail aprofitem per publicar el diari que vam escriure durant el viatge, això si amb censura prèvia evident i important!! Esperem que serveixi per animar a la gent a veure món i a compartir experiències!

Ricard Polls

Adrià Masó

Albert Rossell

Dia 22 Benvinguts al llarg viatge!

Sortim de Sils, les maletes pesen molt, comencem a tocar trens, portavem només vint minuts de caminada cap a l’estació de Sils i ja estàvem morts.  Arribem a Perpinyà per només fer transbord. A  Beziers, una mica més i no baixem del tren!

De Beziers cap a Marseille, comoditat extrema.

Arribem a Marseille! Ara toca anar a buscar a la Régine. Després de sortir de l’estació ens dirigim al pis de la couchsurfer.                

Quan som al carrer sentim: Ricard! Ricard!! (amb accent francès)

Era la Régine, ens ensenya el pis i ens dóna les claus. Una dona encantadora! Deixem la PUTA maleta al pis i anem a fer una volta per la ciutat. Molta misèria.. famílies senceres dormint al carrer. A part de la zona més històrica de la ciutat, la resta està molt brut i deixat.

Estat dels individus:  Estat precanutista, estem en molt bones condicions, nets,  i pentinats. Sabem que en breu les passarem putes, el temps diu que ha de ploure!

Extres: Bon kebab i cervesa! Poc canutisme de moment.

PD: La maleta pesa molt... i l’Arola tenia raó!

Dia 23 Barbare Rules

Dutxa, esmorzar se senyors: pa amb formatge ( Ricard) i pa amb melmelada i mantega (Adrià). Tot acompanyat d'un bon cafè. M’hee posat estovalles i tot..la cosa sembla que canviarà!

De bon matí hem anat a acabar de veure Marsella; han caigut 4 gotes. Després d'una hora, no podem més i hem anat a l'estació per esperar el tren cap a Toulon.

Toulon – Buahhhhhhh buaahhhhhhh!! Hem estrenat fundes de maleta! En Masó agafa el traju de pluja amb pantalons i paravents impermeables. Dinar molt estricte al terra a un lloc a cobert. Remolatxa, sisi, remolatxa ha agafat per equivocació en Masó! xD

Direcció St. Raphael.

Bueno....no se per on començar... No tinc paraules per descriure el que ha passat. Simplement màgic!! Una sensació mai viscuda. Tres persones parlant a un barri de no se on de França, bevent "Oporto" i parlant de les batalles de cada un....entre got i got a aparegut la màgia que només es pot viure, no explicar.... Impossible pagar amb diners. La dona més simpàtica del món.

Dia 24 La retrobada

De bon matí fem un bon esmorzar, cafetó i pa amb nutella. Al cap d’una estona s’aixeca la família i anem xerrant tots plegats. Tot seguit ens fa un tour per les rodalies i ens deixa a l’estació.

PLOU!PLOU!PLOU!

Visita a Cannes (passada per aigua). Ciutat molt maca en general. La part antiga de la ciutat la millor.

Següent parada à Nice : ciutat modernista amb edificis antics però molt ben conservats. També passada per aigua... Hem tastat “Socca” prou bo J

16:00 – Arriba el senyor porc * a Nice, i ens trobem a l’estació. BUAHHHH ja hi som tots!

He arribat a Nice passant-me França pel forru, m’he trobat a un parell d’indigents i m’hi he apuntat. Tinc mal de cap dels Km que he fet. Avui sembla que pinten bastos per dormir, avui mullem!!!

* Albert

Dia 25 Donada d’alta

He estat ingressat a Ventimiglia, a un hotel de tres estrelles. Durant el viatge a Nice ja tenia síndromes de passar-les canutes, sobretot quan em vaig colar a un TGV (que només en te el nom), no tenia seient ja que necessitava reserva, vaig viatjar com un poliço, d’entre els seients dels rics, anava movent la maleta cada moment perquè passés la gent. Així vaig arribar i em vaig trobar fatal. En Poi i en Masó volien veure la ciutat però jo no estava per tonteries, vaig apostar per l’hotel que ha sigut rehabilitant mi, avui m’he aixecat d’un altre caire. Ara anem a Gènova.

PD: Vaig vomitar quatre cops, a sota d’un pont esperant davant d’un paisatge desolador, fosc, pluja, fred, vent, drogadictes mirant-me des de lluny amb frontals al cap, fresques de gos als meus peus... També vaig vomitar al mig del carrer, ho va veure en Masó, un avi i dos gossos.

Ens han cardat canari, canari del bueno..!!! les R si que són reservats, i ens han pillat anant de Gènova cap a Pisa (18€).

Hem anat a Pisa. A prop de l’estació hem trobat un noi que ens ha vingut a saludar perquè portàvem màrfega. En Ricard li ha parlat amb anglès i s’ha apuntat a veure el baptisteri amb nosaltres. Era un noi alemany i ha arribat a Pisa fent autoestop, és el rei del canutisme i nosaltres sóm uns novells. El noi anava sense càmera, amb prou feines es va mirar el Baptisteri, un cop dinat va marxar com aquell que res, no portava tenda i la seva previsió era la de dormir al carrer o en caixer automàtics...

Un cop vist el baptisteri i la torre i fetes les fotos de rigor (ens hem estalviat fer la typical photo, un pringat fent veure que sosté una torre dissenyada per un altre pringat) ens hem posat a bullir el nostre preuat Juan Palomo, mentre el xaval de germania ens ha acompanyat amb un ou dur (de pasqua que li havia preparat al seva mare...). Hem rentat la vaixella i hem tornat al tren.

Direcció a Firenze

Ens han fumut “multa” per anar en un tren reservat sense reservar, 18 canaris per barba

 Arribem a Florència. És una gran ciutat i molt semblant al Barri Vell de Girona. Quan vam arribar , vam anar a buscar un lloc on dormir, un hostal per Florència. Després de voltar-ne uns quants, vam trobar l'escollit. Gran experiència dormir en un "hostel". Per 24€ vam dormir, dutxar-nos i esmorzar. El més important és que vam poder deixar les maletes a l'habitació i vam poder visitar Florència sense pes a l'esquena. Ens va salvar molt. Per Florència vam gaudir molt. Ens va agradar fort! Finalment vam anar a planxar l'orella i a l'habitació hi havia dos alemanys dormint, que reposaven per l’endemà agafar la bici i fer volts per Itàlia.  Com és normal vam fer força merder. Se'n recordaran de nosaltres.

La nit va ser diferent per cada integrant del grup: Masó sac, Albert obres abans d'anar a dormir i Ricard PLAYMOBIL*. Esmorzar revitalitzant i cap a Ravenna.

* Senyor que de tanta son que te s’estalvia de preparar-se el llit i de posar-se còmode i es posa a dormir amb texans i jersei de 4 dies de brutícia. Però no se sol dormir gens.

Dia 26 Ens deixa un dels grans

Visita per Florència, SENSE MALETES!!!! UAAAAHH som de carbonu!!!!

Cap a Faenza (en direcció a Ravenna)

Mentre estàvem fent un son, el senyor porc ens desperta dient: NEVA!

Sisi, estava nevant! Buahhhh!!! Començarem a gastar tèrmiques!

Aportació de’n Masó: Vull gastar ferrino mentres neva!

Faenza: Hem arribat amb la intenció d'anar a Ravenna i Ferrarra però els horaris eren molt complicats i havíem d'agafar un bus. Hem optat per anar a buscar menjar i fer bullit a l'estació. Ens em decidit per fer pasta fresca amb salsa bolonyesa. Molt bo! Però quan menjàvem no ens esperàvem que després estaríem de dol! El problema ha arribat a l'hora de treure l'aigua del casó.  S'ha trencat la nansa... (li hem fet una oda però ha quedat censurat).

Dia 27 Venècia

Un cop arribats a Pàdua vam trucar al Coucshurfer, ens va venir a buscar a peu ell i una noia, ens va portar al pis i vam conèixer tots els que hi vivien, hi vivien tres homes i dues dones. La gent molt acollidora i amable, ens van fer un rissoto i els dos conus de l’anglès, en Masó i jo vam menjar com xinesos mentre el nostre representant feia la burocràcia, és a dir xerrar amb ells, preguntar, explicar vivències.

Els tres nois ens van acompanyar a fer un “tour” nocturn per la ciutat. Una ciutat petita, universitària però carregada d’edificis històrics.

Anàvem com rodamóns adormits per Pàdua, els xavals van veure que no aguantàvem i ens van portar a casa un cop complert el ritual del Tour. Vam anar al pis a fer nones, una duxeta i un petó de bona nit a la bandera espanyola que presidia el menjador del pis...

Avui ens hem llevat i el xaval “cocu” del pis ens ha fet esmorzar. Ens hem acomiadat d’ell i cap a l’estació, sóm al tren direcció Venècia.                           

Arribem a Venècia! Mama mia!! Només arribar deixem les maletes a l’estació i anem a preguntar horaris per anat a Ljubljana. Després de tot això ens dirigim al centre. Ens perdem pels carrerons i canals del centre de la ciutat fins que ens trobem davant del “Ponte Rialto”. Ben ple de xinesos*. Ens hem fet la foto de rigor i gas cap a la plaça St. Marc.

* En Masó tot personatge amb els ulls axinats el veu xinès

Després de tornar-nos a perdre pel centre seguint Japonesos hem arribat a la gran plaça, ben plena de coloms. Hem tornat a fer la foto de rigor, i rumb cap al pont dels Suspirs.  Ha sortit el Sol. Després hem fet el camí de tornada cap a l’estació. Quan hem arribat faltaven 6 hores perquè sortís el següent tren direcció al país veí... bffffff Després de passar 2h a l’estació passant fred, hem decidit anar a un Mc. Donalds a agafar calor. Mai millor dit, al Mc. Donalds ens sentim com a casa. Finalment a les 21:00 h hem tornat a anar a veure el famós pont i gas cap a l’estació.

De nit, tren direcció la frontera Italiana.

Són les 23:30 dins del tren, estem sols...

Estem fent temps al tren, en Poi corre pels vagons i treu el cap per la finestra i en Masó canvia de marxa amb el reposa braços del seient del tren. Per fi ha arribat el primer deliri.

PD: En Masó treu el billet d’interrail per la finestra!!!

Dia 28 Muntanyes i el padrí Bojan ens dona la mona

Arribem a Gorica (Itàlia) a les 00:37h. A la sortida de l’estació dos policies ens indiquen cap a on hem d’anar per creuar la frontera. Agafem un bus i ens presentem a Nova Gorica(Eslovènia).

Buahhhhhh Són les 01:00h de la nit, hem de buscar un lloc per acampar. Localitzem un turó que té molt bona pinta!

Abrigats amb tèrmiques, enfilem rumb cap al turó. Després de 20min caminant, la cosa comença a pintar molt be! Direccions úniques, carrers de terra... Al final trobem un caminet que porta a un camp d’oliveres!  Al vell mig de a muntanya amb vistes a la ciutat.

Ha arribat el moment tant esperat... Toca FERRINADA*!!

* Desplegar les nostres tendes, sense dir marques... Ferrino

Posem aigua a bullir i muntem les estimades tendes. Després d’estar una bona estona preparant el sopar i muntat Ferrinos, arriba la cerimònia del repartiment del sopar.

Compartint macarrons com bons germans, sopem i gas a la Ferrino.

Anem a dormir, estem fets caldo.

06:00 : Cadascú es desperta mort de fred... ningú diu res al seu company, tothom calla com un xinès... Sort en tenim del preuat sac! O’rei sac! Hem fet el capullo (mai millor dit), ens hem posat el sac més amunt del cap i a escalfar-nos a partir del nostre propi diòxid de carboni!

Ens despertem, ja és de dia! Fa Sol! Desmuntem campament i direcció a l’estació.

Arribem a Liujviana i deixem la noia que ens havia acompanyat durant el trajecte, era italoamericana i havía voltat força món.

Ens vam posar a visitar la capital d’Eslovènia, Liujviana, la ciutat nevada s’adeia al conjunt del país, nevada i amb edificis no gaire alts. (poquíssima densitat de població).

Però encara no havíem vist l’essència d’Eslovènia. A la ciutat vam visitar la plaça on vam afegir-nos a un joc d’encistellar boles de neu a una paperera, després vam visitar el castell. La ciutat aviat va ser vista i van agafar el tren per veure el nostre Couchsurfer, en Bojan.

No sabíem que ens esperava, com sempre fent especulacions havíem parlat de que potser era un personatge poc interessant.

En Bojan era un tiu peculiar, vivia allunyat del poble on vam parar, d’entre les muntanyes, envoltat de camps, neu i un paisatge eslovè.

La casa també molt peculiar, ens esperava una taula parada en un suposat menjador, que alhora teni avuina, llits, tele (de la qual semblava que no li treien gaire suc), unes “tumbones” de fusta situades damunt d’una mena d’altar les quals no en se la seva funció.

Ens va presentar la seva dona, el fill gran i el més petit. Vam sopar i després ja ho vaig anar a treure, un altre cop a vomitar...

Ens va deixar una habitació gran, amb tres llits on vam dormir de fàvula.

Dia 29 Crack del 29

Avui a les 6:20 ens hem llevat, i tota la família menys el nanu gran hem esmorzat, després hem pujat tots a la furgo i hem anat a portar els nens a cole.

En Bojan després ha deixat a la seva dona i ens ha fet un “tour” per la “ciutat”, la qual només sembla tenir-ne el títol, si més no comparat amb les “nostres” ciutats.

En Bojan ha voltat per arreu, ha estudiat i ara treballa pel ministeri, ens hem explicat batalletes d’excursions i esports.

Ha sigut una gran experiència conèixer aquest tipus de gent.

A l’estació hem conegut un subjecte alemany que ens ha fet jugar a llençar fruits secs i a  caçar-los al vol amb la boca, era l’únic que podia fer després d’intentar colar-se a la frontera de Croàcia sense passaport.

Arribem a Zagrev, ciutat que semblava no tenir res d’especial, en un matí la vam tenir vista, el secret és que la majoria de ciutats del món semblen tenir el mateix aspecte fins que no t’endinses en el típic carreró, això no ho vam trobar fins la nit. La visita del matí va ser típica, de nipó amb càmera de fotos, catedral noegòtica, plaça important, tramvia, mercat...

Es va posar a ploure i vam tornar de pet a l’estació on teníem les maletes emmagatzemades. El problema era que el proper tren cap a Split (la nostra propera destinació) no marxava fins al cap de 8 hores. Ens hem hagut d’esperar fins al tren nocturn de Zagreb a Split (la ciutat dels horrors).

La pluja ens va deixar en pau una estona per poder acabar la ciutat. Una que ens va sobtar molt de Croàcia és  que la gent té molta devoció a la religió. Tot fent la visita a Zagreb vam entrar a un parell d'esglésies i hi havia cua per confessar-se. També ja de nit, vam poder presenciar la devoció quan vam passar per un carrer que hi havia un quadre d'una verge que es va salvar d'un incendi molt gran, allà també vam poder veure-ho. Com també els fanals dels carrers de gas. Ens va agradar la ciutat més de nit que de dia. L'espera va acabar i per fi vam poder agafar els tren nocturn que ens portaria a Split. El tren el vam agafar a les 22:00 i arribava a les 6:30, més o menys, 8 hores de tren.

Dia 30 Dia per oblidar

Vam passar la nit allà. Quan érem al tren ens va passar una cosa sorprenent. La cosa va així: va venir el típic revisor Croata que no parla anglès. Ens demana el bitllet i nosaltres li ensenyem. Fins aquí tot normal. Una vegada va veure que érem estrangers ens va intentar robar 3€, volia que li donéssim 1€ cada un per poder estar al tren en un lloc que no hi havia llits. Els llits valien 15€, ho vam demanar abans d'agafar el tren i estàvem informats. El tiu ens va veure cara de burros i ho va provar. Com que nosaltres ja vam veure per on anava no li vam pagar. I el revisor cabró va dir que tornaria al cap de 10 minuts, i encara ha de tornar. Fins aquí ha arribat l'historia del revisor croata. La nit va passar.... Vam dormir bastant malament, però ja érem  a Split i ja havia passat una altra nit més!  Un cop a Split, una ciutat que no tenia res, no ens va agradar gens, la nostra intenció era fer autoestop fins a Ploce. 

El pla A era fer autoestop i el pla B era anar-hi amb bus pagant. Però una cosa era clara, que havíem d'arribar a Ploce abans que marxés el tren cap a Sarajevo (només en passava un!).  Tots amb moltes ganes de fer dit i després de fer uns cartrons amb el nom de Ploce i Dubrovnik. 



Comencem a fer dit a les 8 del matí i després de 3 hores no havia parat ningú i començava a ploure, tot i el nostre esforç, hem hagut de tirar per l'opció del bus. El bitllet valia 85 KN. Tots els tràmits sempre els hem fer amb gent molt simpàtica de Croàcia, evidentment, amb ironia. Agafem el bus, i al cap de poca estona, hem entès el problema de l'autoestop, no hi havia pràcticament cotxes que circulaven, tot molt tranquil i amb muntanyes molt rocalloses hem arribat a Ploce. El bus anava ple i a Ploce pràcticament ha baixat tothom. Era impossible que haguéssim arribat nosaltres mateixos fins allà. Hem hagut de pagar, però finalment hem arribat. La distància s'ha fet molt llarga d'Split a Ploce i només hi ha 100 Km. Hem baixat a Ploce. L'estació sembla com si hagués quedat 30 anys enrere. Abandonada i més semblant a una pel·lícula de por. Hem fet fogonet a dins l'estació i a les 17:06 hem agafat el tren cap a Sarajevo. L'estació tenia una gran sala central que ressonava amb qualsevol soroll. Sense gent i n'hi pràcticament gent treballant ens he sobtat molt. Ploce tot semblava que el temps s'hagués aturat. Una ciutat que no tornarem segur. El tren cap a Sarajevo era l'únic que passava al dia. Per tant l'havíem d'agafar, si o si.  

Evidentment un tren molt antic. El més antic del viatge. Després de observar-lo per dins una estona, hem vist que és una donació de Suècia cap a Bòsnia. Un tren que deu tenir 50 anys. Ens esperen 4 hores dins aquest  tren antic i amb tanta historia. A les 21:30 arribarem a la capital de Bòsnia, que és Sarajevo.

Dia 31 Simplement Sarajevo

Ens aixequem com nous, necessitàvem una dutxa i un bon llit per dormir.

Ens vestim i gas cap a l’estació a preguntar horaris. Un cop allà ens diuen que només passen dos trens al dia cap a Doboj... Un cop sabem això, ens disposem a visitar la ciutat. Una ciutat diferent a les anteriors, té un encant màgic, barreja de cultures, ètnies i religions ... I envoltat de muntanyes! Visitem diverses centres de culta: ortodoxos, musulmans, jueus i cristians.

Anem al centre, la part antiga, la part turca. Hi ha moltes botigues, amb artesans, “souvenirs”, etc. Acabem cedint a la força irresistible que recau al turista i comprem records com xinesos.

Un cop fet això, anem a dinar menjar típic Bosni (Cevapi).

A la tarda plou a fondu, i passem unes hores a l’alberg. Decidim de no fer ferrinada i posar-nos en contacte amb en Mickey. En Mickey, un tiu peculiar i fet a la seva, curtit a la guerra de Bòsnia i amb 1000 històries per explicar. Un cop a casa seva, ens convida a cafè, suc i pastís. Estem xerrant unes 2 hores, li preguntem coses de la guerra de Bòsnia.

Al cap d’una estona ens adonem que el paiu se’n va per les branques i l’hem de controlar.

Un cop explicades les batalletes, sopem (pasta), dutxa i dormir.

PD: l’habitació té una lleugera inclinació, haurem de falcar en Masó.

PD: En Mikey asseca els tuppers (de plàstic i acer indistintivament) amb el fogó

Dia 1 Mikey House

Bon dia, avui ens hem llevat a toc de Masó, un tiu que tenia barba i dormia a l’habitació del costat perquè a la comunitària hi havia massa pendent.

Resulta que estava nevant i ens ha despertat. Després de fer el ronço alguns i d’altres fer fotos hem baixat a veure en Mikey, ja ens esperava amb un cafetó dels seus, dens, carregat de marro, un tiu que ens volia deixar les dents grogues, aquest cafetó ha estat acompanyat de la seva típica xerrara, i després ens ha recomanat un lloc per menjar (en comptes de donar-nos menjar directament, que suposo que és el que pensàvem tots i vam callar).

Hem carregat les maletes al cotxe* de’n Mikey * Veure informació de quins cotxes circulen per Sarajevo. Ell ens vindria a buscar més tard amb el vehicle i nosaltres mentrestant baixàvem de compres per patejar-nos els diners de monopoli que ens restaven.

Hem quedat a la plaça amb en Mikey i allà hi era, amb el seu audi/pot, hi hem pujat, sense gens de lloc, a més al lloc del copilot hi portava una dona que a hores d’ara no sabem qui era. Però de cop s’ha aturat el cotxe, no sabem si li faltava gasolina, li fallava el carburador o a el conductor li anava gran, l’hem hagut d’empènyer enmig de la neu i pels carrer cèntrics de Sarajevo, per sort s’ha engegat, a hores d’ara però en Mikey deu estar tirat, però nosaltres per sort som al tren direcció Dovoj.

* Vehicle de quatre rodes, i semblava que estava motoritzat.

PD: En Masó s’ha afaitat amb navalla a Sarajevo. Li han tallat la “perilla”!!!

En Mikey asseca els tuppers (independentent si són de plàstic o d’alumini) amb el fogó, i també aprofita per escalfar la casa amb el butà, de passar a buscar llenya a bàndol enemic a cremar gas butà per escalfar-se.

La infraestructura de Bòsnia (infra, mai millor dit) ens ha jugat una mala passada. Després de deixar en Micky al cotxe, hem agafat un tren direcció Doboj, la ciutat més ben comunicada de Bòsnia, a la qual només hi passen dos trens al dia.

Un cop allà, ens hem fet entendre com hem pogut i ens han indicat que anéssim a l’estació de busos. Ens dirigim a l’estació de busos, i allà no tenen ni idea d’anglès, i tampoc gaires ganes de comunicar-se amb nosaltres. Després d’insistir, el tiu de la taquilla truca a un personatge que encara no ho sabíem però ens salvaria la pell. Aquell tiu ens ha buscat un bus que va a Seslije (més o menys on Jesús va perdre les espardenyes), resulta que allà hi passava un bus que venia de Banja Luka, i que anava direcció Belgrad.

Anem a treure “calers” d’un caixer amb en Masó, i comprem els bitllets del bus. El nostre col·lega dóna indicacions al conductor del bus, per saber on ens havia de deixar, i ens aventurem a agafar el bus!

Després de pujar al primer bus, em de canviar de bus i agafar-ne un que ens porti a Belgrad . El canvi de busos va ser en una carretera de mala mort, on hi havia un motel de carretera i una gasolinera. Un cop deixem el primer bus i ens deixen a la carretera com uns gossos abandonats, vam intentar buscar algú que parlés anglès per poder-nos comunicar i contrastar l' informació. Evidentment això era molt difícil, però ens vam fer entendre i vam poder saber que el bus que nosaltres necessitàvem passava a les 16:30. Per tant, teníem uns 20 minuts fins a les 16:30. Vam decidir d'anar a comprar menjar per dinar. El nostre dinar va ser de la gasolinera, bosses de patates, croissants, etc. Cap delicatesen. Un cop mal dinats, arriba el bus que ens ha de portar cap a Belgrad. Ens esperaven 4 hores de bus, tot una eternitat. Un cop a dins vam començar a parlar català entre nosaltres i com que érem els únics estrangers la gent ens va veure de cop. Un home d'uns 50 anys va començar a parlar-nos, un serbi que vivia a Sarajevo i per la guerra va marxar cap a Canada. Moltes histories i moltes hores parlant ens va convidar a un te en una parada del bus. Parlant, Parlant, també vam conèixer un noi al bus que parlava anglès. Els dos homes van acabar ajudant-nos amb tot el que van poder.

-------------------------

APUNT DE L’ALBERT: L’IMAM CANTA MENTRE EL MC DONALDS OBRE

Petit apèndix i reflexió de Sarajevo.

Sarajevo l’hem visitat com a capital de Bosnia, sense saber que ens hi esperava,només hi buscàvem el típic asfalt que defineix a la ciutat, fer una mica el ratolí per tornar a fugir amb tren. Coneixíem que era una cituat símbol de resistència de consciència d’unitat... Un cop allà ho hem vist clarament, un gran poble que uneix a un mosaic de cultures, aglutina individus que només comparteixen indret de naixament, però que això ja els hi és suficient, ho va remarcar molt també en Mikey. Un indret on tot són diferències aparents, ètniques, religioses, nacionals, un pupurri de cultures que es troben en un enclau en àugea fins el setge del 94.

Lluny del que coneixem nosaltres, cultures homogènies, estats unitaris i monotemàtics, futbol, cine i shoping night.

Aquí faig una autocrítica, ens passen la ma per la cara en convivència, en rigor, en persistència, en orgull, en resistència, en humanitat en altruisme... personalment m’ha semblat una cultura molt llunyana a la privatització occidental, on els EUA potser no han tingut temps o excusa per arribar-hi o on la gent s’ha quedat amb el cafè espès i només ha fet un petit glop de Cocacola. Potser és enveja el que tinc, un llegat musulmà que nosaltres hem extirpat, per vergonya, i que potser en aquest llegat és on requeia l’essència d’altruisme, l'idea de terra comunal tant musulmana, la germanor...

Tot això només per dir que la riques material divergeix totalment de la riquesa humana.

El paisatge, edificis que alberguen a aquestes persones segueix la mateixa tònica, edificis musulmans façana amb façana amb esglésies ortodoxes, edificis cosits a trets al costat de banderes dels EUA, essència del camp plasmada a la ciutat, un ruralisme que potser encara és viu i que costa trobar-lo a la ciutat.

Més que una ciutat hem vist un microcosmos que a part d’aprendre ens ajuda a ser molt més autocrítics amb el nostre Eurocentrisme, nacionalisme intolerant i racisme de plàstic i amb data de caducitat.

------------------------------

Eren les 10 de la nit i ens havien ofert lloc per dormir, però vam optar per buscar el nostre couchsurfer. No sabíem el que ens esparava, vam haver d’agar un bus de Beograd fins a baixar a una parada on jesucrist va perdre l’altre parell d’esperdenya, resulta que per arribar a la casa faltaven un parell de Km, anavem cansadíssims i teniem molta gana!! Només havíem “dinat” el que havíem comprat a la gasolinera de mala mort amb quatre monedes de monopoli!!

Després de creuar carrers sense clavagueram, solars buits, camps de futbols inacabables i barraques variades vam trobar la casa den Zescko, hi vam arribar tard pobre annu, a les 00:30 i ens va fer sopar.

És un noi servi que tenia una casa petita i un gos. Ens va fer un sopar especial, no tenia gaire menja eprquè és ortodox i es troba en plena setmana de penitència, abans de la seva setmana Santa, aquí els serbis ho viuen amb molta devoció.

En Zeljko ens va fer un sopar que en Masó no se’l va menjar amb gaire entusiasme, cogombre, blat de moro aixafat (com pure de patates), tonyina i pa. Després de xerrar vam anar a dormir com xinesos dels bons.

Dia 2 Penitència ortodoxa

Bon dia, acabo de pagar 1250 Dinars per dues bosses (esmorzar i dinar per quatre) però equival a 11 euros!!! Ens fem contrabandistes de tabac!!

El matí ha estat mogut. Estem apunt de aixecar pota amb aquest tiu. Tenim molta gana i hem estat donant voltes per Belgrad tot el matí sota la pluja. El nostre amic serbi ens ha fet un tour per la ciutat a un ritme que no estem acostumats. Però s'ha de dir que el tiu s'ha portat molt bé. Però em patit fort. Ara està fent el dinar i dinarem a les 6 de la tarda.

PD: Ens hem colat a sis o set busos i al final ens han enganxat, però ens hem fet els “espanyols”.

Després de dinar, li hem dir que hem dit que hem de fer una migdiada, estem morts. A les 20:00, ens desperta i diu que si volem veure el Barça, hem d’anar tirant cap al bar. Ens espera una bona caminada un altre cop...

Un cop al bar, demanem unes cervesotes.

Final de partit, 2 – 2, bon resultat pel barça. Després del partit, ve el propietari del bar, i xerrem fins casi les 02:00. Un tiu Serbi, bastant de dretes (amb alfa), i ens explica el seu punt de vista de la situació actual. Nosaltres li vam explicar la situació de Catalunya. Al final la conversa es va desviar i vam acabar parlant de dones.

Dia 3 Nit del lloro i canari al vagó

Ens despertem a les 10:15, bastant fred a la nit.

Fent la maleta per marxar a casa del Leru. Un cop feta ens n’hem acomiadat, que més tar descobrim que és mes boit del que ens pensem, ensinistra gossos “pa matar” llavors hem lligat caps i hem descobert peruqè ens deia que no el toquéssim. A més ahir a la nit el seu col·lega amb Alfa ens va fer veure que era un pagafantes i que havia provat sort amb unes dones Couchsurferes i no en va tenir...

Un cop hem deixat la casa del Leru, ens dirigim a l’estació. Direm estació, per dir-ho d’alguna manera... Allà ens hem trobat a un boig i a un gitano. Ens han intentat indicar cap a on era Belgrad, però no ens hem entès. 



Al final hem pujat a un tren de mala mort, que no sabem com ens ha portat a les afores de la ciutat. Allà hem agafat un bus una mica d’estranquis i hem arribat al centre gràcies a l’ajuda d’un bon jan.

Hem deixat les maletes al guarda-roba, hem anat a casa  la mama, a fer una mica de temps.  Després de reposar al Mc.Donalds, hem fet una última volta per Belgrad.

22:00  Agafem el tren direcció Sofia. Ens esperen 12h de tren.

Estem al tren direcció Sofia, de moment no hi ha llum al tren, el capullo de l’Albert està fent obres a la maleta amb el frontal. Hem comprat menjar al supermercat, per tant ens espera un bon menjar fred. Finalment s’engeguen els llums i comencem a sopar. Sorpresa!! El que en Masó i l’Albert es pensaven que eren macarrons, han resultat ser mongetes!!!

Ben sopar, estem al tren, els tres sabem que passarem una nit molt puta, i dormirem poc si podem dormir.

Al cap d’una estona estem allà assegut, i veiem passar el tiu més gras que es fa i es desfà... una balena, un toixó... no tinc paraules per descriure’l. Aquell cabró, anava amb cara de preocupat, i no sabíem a què era degut. El molt porc, era tant gras que no passava per les portes. Al cap de mitja hora, em disposo a anar al lavabo a pixare i torno amb cara pàl·lida...

-          Nois, no us ho creureu... sabeu aquell gras que no passa per les portes? Doncs es veu que havia de fer un canari!! ( a partir d’aquí, tothom sabia el que passava, però ningú deia res..)

El molt porc havia cagat entre dos vagons del tren!! Quin gran porc. Era un fet mai vist fins llavors, esperem no tornar-ho a presenciar mai més!

Això només era el preludi del que passaria... Al cap d’una estona, ens vam fer amics d’un holandès, no sabíem el que ens passaria. Va resultar ser que aquell paiu parlava a crits.

Vam decidir anar a dormir una mica, i vaig provar una nova tècnica molt innovadora, anomenada el mecànic*. Era prou còmoda, però alhora perillosa. Vaig desistit al cap de poc, quan un parell de gitanos ens van intentar robar.

* Es tractava de posar la màrfega sota dels seients i intentar dormir, però no hi ha marge d’error i no et pots moure perquè et claves els seients.

La gent que hi havia al tren, no tenien pèrdua, tots uns personatges, i tampoc inspiraven gaire confiança.

Anaven passant les hores, i ens vam fer amics del noi holandès, vam parlar de tot el que es podia parlar en un tren de 12h.

A la conversa s’hi va afegit un altre paiu, era Serbi.

Quan ens acostàvem a la frontera amb Bulgària, un nanu ens va demanar que li guardéssim paquets de “tabac”. Nosaltres crèiem que allà hi havia de tot menys tabac, i no n’hi vam agafar cap. Un cop arribats a la frontera, van entrar policies Serbis a demanar la documentació. Apart de demanar documentació, va entrar un tiu a mirar al sostre del tren, o als llums si hi havia droga amagada. Vam fer be de no acceptar res de ningú!!

Quan va tornar a arrencar el tren, el company Serbi encara no tenia la documentació. Ens vam posar tot nerviosos i vam provar d’estirar el fre d’emergència (no funcionava). Al final va trucar a la frontera, i li van poder portar a la següent parada (la frontera amb Bulgària).

La resta del camí fins a Sofia, es va fer feixuc perquè no vam poder dormir.

Dia 4 Elena

Per fi arribem a Sofia, són les 08:00 del matí. El company holandès em convida  a un cafè del Mc.Donalds. Anem a deixar les maletes  a una agència de viatges enganyant-los dient que volem agafar un bus cap a Istanbul .Un cop deixades les maletes, ens disposem a visitar una mica la ciutat.

Un cop passada la nit sense dormir, vam anar a visitar Sofia. Però primer de tot havíem d'esmorzar. I com sempre, vam anar a casa a esmorzar, al MCDONALDS. Allà vam poder veure el canvi de preu de les coses. Una chesseburguer valia 0,75€. Ens vam tornar bojos.  Vam anar a fer la volta a la ciutat amb l'ajuda d'un mapa que vam aconseguir a la companyia de busos que encara tenien les nostres maletes. La ciutat no tenia gaire res fora del normal de les ciutats. Tenia una catedral ortodoxa molt gran que necessitava ser restaurada o li faltava molta llum. Vam fer una volta per la zona de botigues i vam aixecar pota. Vam comprar una jaqueta i un polo.  Vam fer el nipó en tota regla. Dinar al KFC i McDonalds i ja podíem anar a casa de l'Elena. Vam agafar un taxi que era el medi de transport que ens havia recomanat la nostre mare búlgara. Abans del taxi, vam anar a berenar al McDonalds i l'Albert en va fer una de les seves. va anar a tirar una postal per la seva tia o es va perdre com un xino. Va passar per davant del restaurant* i va passar de llarg.

* Mc Donalds

Va trigar 12 minuts en tornar... Molt i molt despistat. Un cop va tornar ja vam poder agafar el taxi. Vam agafar el taxi més lero de Sofia. Era un home gran que no s'hi veia de cap ull, sense GPS, i amb un mapa. Li preguntem el preu del taxi i ens diu 10 Lev = 5€. Pugem i anem cap a casa de l'Elena. Vam pujar a un taxi temerari , va estar apunt de tenir un accident i atropellar una dona amb un cotxet.

Vam arribar a la zona de casa de l'Elena i el taxista es va perdre i el vam haver de guiar nosaltres. Un cop ens vam cansar de guiar-lo i fer voltes vam baixar. Li vam donar 5€ com ens havia dit i el cabró ens demanava 12lev = 6€ per que el taxímetre marcava això. Hi va haver una baralla verbal fort una estona, però no vam cedir. Finalment vam acabar arribant a casa de l'Elena a peu.

Dia 5 Babysiters

Avui ens hem despertat al llamp de casa, on només hi quedava l’Elena i la petita. L’hem acompanyat al pediatre a Sofia i a fer un volt, ella volia xerrar castellà i conèixer llocs de Catalunya, Espanya i el Mediterrani. És una noia molt esportista, camina, neda, juga a tennis. Hem acompanyat a l’Elena a vacunar la petita, de pas hem vist com funcionava la sanitat pública de Bulgària, després l’Elena ens ha portat a l’aeroport i ens n’hem acomiadat, cap a casa!.

Però un cop havíem facturat i entrat a l’embarcament els altaveus han cridat el meu nom i el den Masó, ben espantats hem anat a l’oficina de facturació, saltant-nos els controls, allà ens han acompanyat al magatzem on tenen les maletes, ens han fumut crits en búlgar per portar gas i a més ens han usurpat, cardat, fumut, robat, espoliat el fogonet. Resulta que ha d’estar més de 24 fora del contacte amb el gas... Era el nostre gran company de viatge que mai se li apagava la flama, es veu que per estar en contacte amb el gas (que la seva característica clau és que s’esvaeix al moment) doncs ha d’estar en repòs 24 hores... i per això l’hem hagut de deixar a l’aeroport. Jo he suposat que els tius tenien picnic aquet diumenge i els faltava un fugonet.

PD: En Masó i jo em xerrat català i en Masó hi renegava i tot, els búlgars però no semblaven entendre’l.

A les 17:15 hem entrat a l’avió, ja som a casa!!!



Arribem a casa cap a les 22:30.. Home sweet home!!  El millor dels couchsurfings...  parlant d'aquest tema:

EL COUCHSURFING

La màgia i essència del viatge la vam trobar sobretot amb el couchsurfing, una activitat la qual l’havíem sentit a parlar i en Ricard ens hi va iniciar. 

Ens els inicis hem d’admetre que se’ns havia acudit com a recurs per dormir gratuïtament, fent gala de ser estudiants sense futur! 

Les expectatives, les previsions no deixen de ser això, imprecisions, per tant no s’ajusten a la realitat i ho vam veure de seguida. 

Ens vam endinsar en la nostra pell en aquesta gran experiència, on els diners de cop i volta van quedar en tercer o quart terme, més que no pagar resulta que ens havíem fumut al mig del món d’una persona, un fumut extraterrestre que aterra a un estanc per demanar tabac!. Ens situem, hi ha família, gent acostumada de tenir personatges singulars a casa, sóm en el seu lloc privat i més personal, en el seu santuari (o potser també anem equivocats amb això i ens hem deixat emportar massa per l’idea de privat..). En definitiva, erem tres intrusos que entravem com un elefant en un museu de porcellana i amb maletes de 20 kg a l’esquena, de sobte irrompíem a la casa, però el cert és que en totes les que vam anar la rutina no semblava trencar-se, nosaltres de cop entravem compartint la seva intimitat, tot i que un cop de màrfega pogués acabar amb el nen Jesús de cristall de Bohèmia més preuat de la casa, tot i que no ens entenguessin quan parlàvem entre nosaltres, tot i que la nostra cara no era de personatge agraït... 

Trobo que el retrat caricaturesc és la clau per entendre la situació: tres personatges barbuts, bruts, deixats, que intenten pagar el mínim, tres primats mancats d’aliment i d’un llit que entren en un ecosistema on els tracten com els reis de la selva!. Magnífic! Impressionant! 

El “ritual” més preuat és el sopar, on els amfitrions fan gala dels seus menjars, i on els primats fan gala dels seus instints de supervivència. Però, tot un èxit, en Ricard fent gala del seu anglès i en Masó i jo mateix engolint com feres, però la tranquil·litat encara governava a la taula. 

El sopar era amanit amb vivències, experiències, viatges, esports, història.. tot el que ens apassiona i que sol apassionar també a l’amfitrió (són personatges que solen seguir un mateix patró, gent oberta, amant de la vida, dels viatges...). 

En la conversa surten els tòpics i els retrats que intenten diferenciar-nos uns dels altres, jo aposto que és un síndrome de societat malalta,de col·lectius mancat de singularitat, aquesta li ha robat la globalització i neix la necessitat de reafirmar-se i desmarcar-se de l’altre, del veí. Simples víctimes de la globalització que entren en una batalla ritual per demostrar qui és més singular! Una baralla maca entre germans. 

Que ells tenen un Mar Mort, doncs nosaltres tenim la Costa Brava ,entoma aquesta, que ells tenen un camp de futbol on hi caben 20.000 hooligans doncs asseieu-vos perquè nosaltres tenim el Camp Nou! i va, traiem l’as de la màniga, agafeu-vos fort, perquè nosaltres som lerus perquè per Nadal piquem un tronc i a sobre ens dona regals... doncs Stooop!! Els Búlgars tenen un bastó per tustar als familiars, amics i fins i tot veïns per tal de que aquests els hi donin regals!! Error 404 Catalunya som especials però cada indret de món ho és! Obertura de ment al cantu i a continuar sopant!!! 

Un cop s’acaba el sopar els tres primats solen tenir ganes de planxar l’orella, tan se val on sigui, la son ens governa i ens va be fins i tot dormir sobre del marbre de la cuina, però resulta que aquests personatges disposen de llits! tot un luxe. Disposem de cinc minuts per prendre’ns la pastilla comprimida de l’ordre del dia i a dormir s’ha dit, 10 minuts i ja no xerra ningú. 

El matí també sol ser igual, l’esmorzar però sol ser més un tràmit, ja ens coneixíem, ara es tracta d’explicar cap a on anem i si s’ha dormit be, de nou tots recorden el seu rol, els amfitrions tenen obligacions i els primats no... buenu, potser si, algun dia arribar a Sofia. 

Buscant la gratuïtat hem trobat una escletxa per endinsar-nos al petit món de cadascú, poder veure un edifici amb bales mentre especules que a dins d’aquest edifici potser hi havia el xaval que t’havia acollit, o que l’escultura eqüestre de la plaça de torn és un “malparit” pel nostre amfitrió... Aquestes petites coses fan que aquesta experiència no es pugui pagar amb diners, ara n’entenen la seva gratuïtat.