Dissabte de guais, con la penyuqui a celebrar el “cumple” de’n
Masó, a liarla, este finde lo petamos...
Dos companys de la vida en Masó i l’Albert es van apuntar a la
cursa nocturna de Rocacorba, pensant-se que era una cursa de barri i amb la
preparació al darrera que ens havia preparat el nostre “Personal Trainer”, en
Masó portava dos mesos entrenat a la Biblioteca de Montilivi...
En definitiva els Skyrunners de Can Cabirol en general portàvem
poquíssims entrenaments per muntanya, a més a partir d’ara de les muntanyes que
coneixem i “entrenàvem” en direm Turons.
 |
| Adrià Masó i Albert Rossell |
Us presentarem una mica la cursa. Es tractava de fer una cursa amb 26 km i salvar
un desnivell de 1400m i escax.
Sí!, es veu que hi ha gent que està disposada a pagar per anar a
patir durant la nit, amb la possibilitat de quedar-te tirat o de perdre’s enmig
del bosc.
Només d’arribar al pavelló vam trobar molt de nivell (en tema
tèxtil) en aquest cas nosaltres ja no quedàvem ja donàvem la talla, els nostres
equipaments acabats de sortir del forn no pesaven durant els primers desnivells
i semblaven omplir-nos d’orgull. Però només en els primers...
De seguida vam veure de que anava l’assumpte, es tractava de fotre
el Kilian per les muntanyes, amb desnivells impossibles de salvar corrents, se
li sumava la fred, la foscor i energúmens en ramat que l’únic que els brillava
al cap era el frontal.
Tothom anava gambant al seu ritme, però de seguida vam trobar la
nostra companyia, la solitud, les rampes, els crits al buit sense resposta a km
lluny i de tant en tant per trencar la monotonia als laterals dels corriols ens
hi esperaven companys estassats que demanaven clemència a base de crits, potser
els havia posat l’organització o sinó encara hi deuen ser. (cares del Crit
d’Edwar Munch).
Tot en conjunt resultava tenir un caire força apocalíptic.
Tot aquest ecosistema generava un clímax de germanor i de
companyerisme i va fer que el repte fos totalment inoblidable i heroic. Vam
acabar la cursa on el que importava més que participar era arribar viu per
poder beure brou i amortitzar el capital invertit. Esperem no trobar gaires
fotos de les nostres cares en l’arribada, allà s’hi deu veure l’ànima més
animal de cada un.
Tot i això, l’any que ve esperem poder-hi tornar i que
l’organització hi posi unes miques més de km i proposem un cop arribats a dalt
a Rocacorba fer cim a les antenes!
